posem llenya al foc

P o l í t i c a : es defineix sovint com a “comunicació dotada de poder, relació de forces” ens diu la wikipedia, entre altres definicions com la de “dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat...” no sé fins a quin punt ens serveix avui quedar-nos amb alguns d’aquests conceptes. Haig de reconèixer que el terme en sí em crea certes resistències, “política” com a paraula contaminada. Algú pot aportar altres sentits o sensacions al respecte d’aquest terme?

T a c t e : tacte en la relació amb els demés, respecte. Tacte també de touch, de tocar, de sentir la pell contra la pell. D’apropar-nos, de trencar algunes distàncies que, ves per on, relaciono amb la distància de certs tipus de política. Per això reclamo una política del tacte. Segur que aquesta expressió ja s'ha utilitzant en altres històries; penso ara en alguns moviments feministes, em vénen en ment les feministes de la diferència i la seva manera de parlar amb amor i de l’amor. De vegades una mica elitistament, crec, quan en sentir-se orgulloses de ser mares sembla que per poder parlar en propietat tothom hagi d’haver tingut una persona al ventre. També Jean Luc-Nancy (em va xivar l’ Óscar Moltó l’altre dia), aquest bon home toca el tacte.

M a l – t (r) a c t e : massa abundant, en molts racons insospitats d’aquest planeta, i de vegades, de la forma més subtil. Això no serà pas una plataforma Greenpeace, al menys per la meva part. Sí, una pàgina de CON-TACTO on les idees puguin arribar-nos, tocar-nos i potser deixant-nos tocar pels altres (aquí virtualment, allà també, més enllà no ho sé...) pugui sorgir un espai de caliu i de creixement. Un espai també on posar la ràbia. Per què no? Què podem fer amb la ràbia? No en sentiu mai vosaltres?


Enceto aquesta proposta des de Londres. Aviat però, sent a Barcelona, i d’acord amb inquietuds que he anat compartint amb molts de vosaltres, la idea és utilitzar aquest espai per divulgar events d’aquells que no apareixen en pàgines del CCCB, del MACBA, de la Fundació Miró... jejeje en fi, aquelles cosetes que passen i un se n’adona quan ja han passat. Doncs perquè estiguem al lloro de la vida. De la vida d’aquesta ciutat que sembla que s’adormi davant de pantalles de televisió cada vegada més grans! Quin horror... crec que aviat destinaran una paret sencera del menjador a l’espai televisiu.

Sortim al carrer va, a sentir el fred, a tocar la ciutat, la que hi ha i la que podem imaginar.

Avui he tingut l’agradable sort de conèixer una proposta que van dur a terme la Cristina Garrido i altres persones. Us poso el link aquí: http://www.laciudadelespectaculo.blogspot.com/

¿What’s the next?...