"The Place" Dance school. 5pm. London
Sóc al bar de l'escola de dansa; Nora Johnes sona de fons, l'ambient és molt tranquil. Acabo de reservar plaça per una classe de ballet clàssic d'aquí a una hora. Quants anys fa que no m'agafo a una barra i faig uns "plies, tandies, gettés, frapés, developé..." encara recordo l'ordre i el nom dels passos. Avui ballaré descalça, amb uns pantalons de pijama i una samarreta de tirants; ben còmode. Veig una nena de 3 anys, 5, 8, 10, 15, 20... amb una imatge pulcre i perfilada de ballarina clàssica, amb sabatilles i mitges de color carn, mallot blanc i cinta negre al cap; mostrant el cos com si fos nuu, però sense ensenyar més del compte. Tampoc em faré monyo, segurament una cua i amb un clips m'apartaré les grenyes.
El dissabte passat anava a veure "Giselle", un clàssic de la dansa clàssica. Fins el dia d'avui he vist forces espectacles de ballet, probablement els més típics: Trencanous, El Llac dels Cignes, La Bella Dorment, Carmen... i un llarg etcètera que complemento amb la col·lecció de vídeos de "Los Grandes Balets"... Una princesa, un príncep, encontre, desencontre, mort, final feliç, tragèdia irrversible... Històries que segueixen el fil de la música clàssica i ballarins de cossos perfectes que les protagonitzen amb passos que esperes. També els seus rostres són previsibles, expressions dicotòmiques: trist/alegre, enfadat/somrient, bo/dolent...
Després d'una passejada per Portobello Road i de vagons de metro saturats de gent sento l'aire fred creuant el Pont d'Embankment, una altra vegada. A l'altra banda els ballarins deuen estar escalfant, ja falta poc perquè comenci l'espectacle al Queen Elizabeth Hall. "Giselle" és un nom que sempre m'ha agradat, quan jugava a nines es deien Gisela. Avui prefereixo Ainda, que significa "encara", ho relaciono amb un ser no finit. Giselle va anar adquirint una connotació "fifi" , em recordava massa al model de ballarina clàssica amb "tutu" fent saltirons i moneries i... i ja està.
Em sento cansada; afortunadament puc estirar les cames, el meu seient dóna a un passadís. Tinc moltes ganes de relaxar-me i de gaudir amb la música de Giselle, aquella sensació que tens quan t'expliquen un conte que ja saps. En els segons d'espera faig hipòtesis, em pregunto si serà com la versió contemporània de El Llac dels Cignes que vaig veure l'hivern passat al Mercat de les Flors. La música passava de tonalitat major a menor i els cignes blansc i elegants s'havien convertit en negres i estranyats.
Al fons de l'escenari s'estén una pantalla com una línia horitzontal; està feta de quadrets diminuts que em recorden píxels. S'il·lumina de color blanc mentre d'esquerra a dreta (direcció que mantenen tot l'espectacle) comença la desfilada dels ballarins a ritme de música "tecno". Parodien el ballarí clàssic, doncs van amb els corresponents "tutus", verds florescents, enlloc de blancs, i avancen amb la posició i els passos de la dansa clàssica. En aquests primers cinc minuts de desfilada ja ens han explicat la història de Giselle: a la pantalla van apareixent lletres "G loves A", "A is a princes" and so on. Les paraules apareixen incompletes i em trobo endevinant les lletres que falten, que al cap de poc segons s'il·luminen a la pantalla. A continuació, passem a conèixer G (de Giselle). Amb la il·luminació de la pantalla (que és tot el decorat que hi ha) es crean diferents ambients que puc relacionar amb diferents estats d'ànim, que alhora associo amb escenes dins la història narrada en els primers cinc minuts. La música m'arriba a molestar. Soroll, estridència. Ui! Una ballarina sembla que s'hagi equivocat, ha caigut. No, perquè ho repeteix exactament igual quan torno a passar d'esquerra a dreta de l'escenari. Hi ha un noi que contínuament es mou com si tingués un atac epil·lèptic; una de les noies sembla que es masturbi; m'agraden els cabells deixats anar. En el vermell intens una d'elles ensenya els pits i balla, quina llibertat em fa sentir! Sembla que pugui fer tots els moviments que imagini; els imagina? Segueix perfectament el soroll d'una ràdio dessintonitzada, és com si poses cos a les ones radiofòniques. Brutal. És capaç de fer vibrar la punta del nas, tot el cos a una velocitat increïble. Com es fa aquesta dansa? Ha pensat i experimentat abans tots aquests moviments? Hi ha un coreògraf darrera? Ella mateixa?
Em disturba, però alhora m'adono que és un dels espectacles de dansa que més m'està fent pensar. "G who is G?" "G ginebra, gran, glutis, granada, gelosia, goma, glàndula, gentil, germana, gloriosa, grassa..." Llegim això a la pantalla. I em pregunto quina de les ballarines és G? On és la protagonista? I el príncep? Múltiples G i amb un ample ventall d'expressions. Però això només ha estat cap al final, mentre ballen suposo que deu costar més concentrar-se amb l'expressió. Al final, tornant a desfilar d'esquerra a dreta van assajant mil cares possibles; em sorprenen, m'agrada.
Tot plegat, però, em resulta excessivament frenètic. I el silenci? No hi ha moments de silenci en la història de G? G és algú avui, penso. Un altre estereotip, com el de la ballarina clàssica. Com si la histèria fos l'únic camí possible. Hauriém de buscar maneres de no perpetuar certes mirades o conceptes, com el famós "estrés" que ja ens fan engolir desmesuradament altres mitjans de comunicació fins que la gent s'ho creu i s'hi identifica gustosament. La dansa com a art voldria que obrís altres espais possibles, no una simple reacció a les formes romàntiques d'abans. Quines històries podem explicar amb la dansa?
M'interesssa aquest espectacle perquè m'ha provocat molts interrogants. M'adono que el plaer en veure dansa adquireix ara un sentit diferent en mi. Com es situa o se sent l'espectador davant de G? Alguns elements m'han distanciat, el "tecno" incessant, com ja he comentat; i la tècnica del ball. Tenen cossos domesticats a la perfecció, poden volar, torçar-se, caure... qui pot fer això? Suposo que és el que distingeix els ballarins professionals dels amateurs, com jo, per exemple. I si la mateixa història me la performessis gent com la que he vist al metro? Llavors potser ja no seria dansa?... Crec en la idea que la dansa té el seu propi llenguatge i per tant, la capacitat de crear quelcom signular. Vull dir que durant molt de temps ha predominat una consideració de la dansa (també en el cinema) com a mitjà per representar idees o discursos ja existents. Em sembla més interessant explorar què es pot dir amb les particularitats de cada llenguatge.
En algns espectacles de dansa contemporània però, m'ha desil·lusionat sentir-me com al circ, presenciant demostracions de domini del cos que et deixen bocabadada però que no m'acaben d'expressar res més. En certs moment de "G" he tingut asquesta sensació. La pantalla explicava una història, l'argument a l'inici i després, a través de la música i la il·luminació la vivència. Això funcionava sol. A voltes, els ballarins es movien com si reclamessin atenció.
