un libro

Eo! mira el libro que te había comentado:

Montagu, Ashley(2004) El tacto. La importancia de la piel en las relaciones humanas. Barcelona: Paidós.

Me han recomendado mucho. A ver que te parece.

En el momento deseado

“En verdad tampoco había tantos problemas. Puedo asegurarlo, al dejarla pasar con toda la tranquilidad deseada, dándole el derecho a demorarse infinitamente en los momentos que prefería, sin impacientarla con preguntas de este tipo: ¿qué pasará después? ¿Y mañana? ¿Y más adelante? ¿Acaso no debería..?, esta vida se deslizaba de la manera más natural y, si tenía sus momentos difíciles, era porque uno de los dos se ponía a precipitarla y pretendía, porque hay que terminar, hacerla que desembocara en algo.

Naturalmente eso no se podía defender, y de ningún modo estábamos aquí para mantener en pie nuestra pequeña comunidad: todo lo contrario, cada uno se apoyaba sobre la inminencia del desenlace –inminencia que no tenía nada que ver con la duración-, pero se apoyaba en ella con tanta fuerza que la construcción de un instante, fundada sobre nada, también podía parecer de las más sólidas. Este estado de cosas no era la obra de nadie, quiero decir que nadie se daba la vuelta a contemplarlo. Ignoro lo que pensaban las personas de fuera, seguramente nada ya que no veían nada, pero hay que añadir que los de dentro tampoco estaban dispuestos a mirar por encima del hombro, a renunciar a la profundidad de su visión, sobre todo a un momento como ése, por el placer de un juicio riguroso.

Que este juicio merodease a mi alrededor, tentación, trampa donde a ningún precio yo debía verme atrapado, esto sólo es demasiado seguro e incluso ahora que lo he pronunciado, soy dueño de lo que digo, no de lo que he visto. Pero a partir de entonces y a pesar de que a veces estuviese tan cerca de verlo todo que , para no perderme en esta visión de todos, debía condenarme al esfuerzo terrible de la pasividad, desde este momento –lo que sin duda era el resultado de un larga historia, pero todavía más de algo que no era mi obra y que me parece que sólo comprendería perfectamente en el momento oprtuno-, había ganado, yo también el derecho a asirme firmemente a la única pasión de mi mirada aunque fuese ésta estéril y poco feliz.” Maurice Blanchot, En el momento deseado.

De política i de tacte...

Un bon amic reusenc, l'Alfred, m'ha fet conèixer el partit CORI, que té la representació a l'ajuntament de Reus d'un regidor que va vestit d' Elvis i proposa una política una mica diferent...
Perdeu-vos una estona per la pàgina, fa pensar...

http://www.cori.cat/index.php?command=transform&style=juantxisme

posem llenya al foc

P o l í t i c a : es defineix sovint com a “comunicació dotada de poder, relació de forces” ens diu la wikipedia, entre altres definicions com la de “dirigir l’acció de l’estat en benefici de la societat...” no sé fins a quin punt ens serveix avui quedar-nos amb alguns d’aquests conceptes. Haig de reconèixer que el terme en sí em crea certes resistències, “política” com a paraula contaminada. Algú pot aportar altres sentits o sensacions al respecte d’aquest terme?

T a c t e : tacte en la relació amb els demés, respecte. Tacte també de touch, de tocar, de sentir la pell contra la pell. D’apropar-nos, de trencar algunes distàncies que, ves per on, relaciono amb la distància de certs tipus de política. Per això reclamo una política del tacte. Segur que aquesta expressió ja s'ha utilitzant en altres històries; penso ara en alguns moviments feministes, em vénen en ment les feministes de la diferència i la seva manera de parlar amb amor i de l’amor. De vegades una mica elitistament, crec, quan en sentir-se orgulloses de ser mares sembla que per poder parlar en propietat tothom hagi d’haver tingut una persona al ventre. També Jean Luc-Nancy (em va xivar l’ Óscar Moltó l’altre dia), aquest bon home toca el tacte.

M a l – t (r) a c t e : massa abundant, en molts racons insospitats d’aquest planeta, i de vegades, de la forma més subtil. Això no serà pas una plataforma Greenpeace, al menys per la meva part. Sí, una pàgina de CON-TACTO on les idees puguin arribar-nos, tocar-nos i potser deixant-nos tocar pels altres (aquí virtualment, allà també, més enllà no ho sé...) pugui sorgir un espai de caliu i de creixement. Un espai també on posar la ràbia. Per què no? Què podem fer amb la ràbia? No en sentiu mai vosaltres?


Enceto aquesta proposta des de Londres. Aviat però, sent a Barcelona, i d’acord amb inquietuds que he anat compartint amb molts de vosaltres, la idea és utilitzar aquest espai per divulgar events d’aquells que no apareixen en pàgines del CCCB, del MACBA, de la Fundació Miró... jejeje en fi, aquelles cosetes que passen i un se n’adona quan ja han passat. Doncs perquè estiguem al lloro de la vida. De la vida d’aquesta ciutat que sembla que s’adormi davant de pantalles de televisió cada vegada més grans! Quin horror... crec que aviat destinaran una paret sencera del menjador a l’espai televisiu.

Sortim al carrer va, a sentir el fred, a tocar la ciutat, la que hi ha i la que podem imaginar.

Avui he tingut l’agradable sort de conèixer una proposta que van dur a terme la Cristina Garrido i altres persones. Us poso el link aquí: http://www.laciudadelespectaculo.blogspot.com/

¿What’s the next?...